Fa alguns anys, el 1994, vam fer una versió al català del llibre Rente ao dizer (Ran del dir, Lleida, Pagès Editors). La mort recent d’Eugénio de Andrade ens ha fet tornar a llegir aquells textos. Va ser una feina difícil que exigia la màxima cura amb el llenguatge, però sobretot amb l’estil. La paraula, als poemes de Ran del dir, és torna transparent en extrem, com si miréssim la realitat a través d’un vidre polit fins als límits de la seva brillantor. Vam escriure aleshores…
“Ran del dir és l’últim esglaó d’una de les recerques més extremes, exigents i originals de la poesia contemporània. L’actitud amb què l’escriptor s’enfronta a la seva creativitat es podria rastrejar al llarg de la seva obra, però potser una de les evidències més constatables és l’avanç d’aquest llibre cap a una visió de l’essencialitat ben andradiana. L’entorn més immediat passa a ser el motiu del poema, l’element que genera el discurs poètic: un esquirol, un lotus, un gat, un plat de figues, són l’excusa per a una reflexió intel·lectual o vital que vol explicar, en darrer terme, la meravella del viure.”
Ara, en record d’Eugénio de Andrade, hem triat tres poemes d’aquell treball…
[@more@]
As gaivotas
As gaivotas. Vão e vêm. Entram
pela pupila.
Devagar, também os barcos entram.
Por fim, o mar.
Não tardará a fadiga da alma.
De tanto olhar, tanto
olhar.
Les gavines
Les gavines. Vénen i se’n van. Entren
per la pupil·la.
Pas a pas, també els vaixells entren.
Per fi, la mar.
No tardarà la fatiga de l’ànima.
De tant mirar, tant
mirar.
As nuvens
Por momentos dançam nas colinas
ou nos olhos das rolas:
vão para o sul, procuram
a luz molhada das ilhas,
os minúsculos pés da chuva,
a crepitação do mar,
o cheiro juvenil da lenha
ainda verde e com resina,
a alma das pequenas praças,
os pardais, o sussurro das matinas.
Els núvols
Dansen per moments als pujols
o a l’esguard de les tórtores:
van cap al sud, procuren
la llum mullada de les illes,
els minúsculs peus de la pluja,
la crepitació de la mar,
l’olor juvenil de la llenya
encara verda i resinosa,
l’ànima de les petites places,
els ocells, el xiu-xiu de les matines.
O silêncio
Dai-me outro verão nem que seja
de rastos, um verão
onde sinta o rastejar
do silêncio,
a secura do silêncio,
a lâmina acerada do silêncio.
Dai-me outro verão nem que fique
à mercê da sede.
Para mai suma canção.
El silenci
Dóna’m un altre estiu que sigui
de rastres, un estiu
on senti el rastrejar
del silenci,
la sequedat del silenci,
la làmina esmolada del silenci.
Dóna’m un altre estiu encara que resti
a mercè de la set.
Per a més, una cançó.
(De Ran del dir (Rente ao dizer), Lleida, Pagès Editors, 1994)
c) Versió de Júlia Cortès Ortega i Xulio Ricardo Trigo.
Per a quan la poesia completa en català? A més d’«Ostinato rigore» i «Ran del dir», ¿podem trobar alguna altra obra de Fontinhas traduïda al català? Bona sort!
sí que la conec, i la tinc… Vicent em pegarà un calbot… Salut.
Us felicito per aquesta fantàstica iniciativa. L’iberisme de les lletres mereix tota la meva adhesió.
És ben cert, però també que no és pot considerar un llibre d’Andrade pròpiament dit. No obstant, atesa la qualitat habitual de les traduccions d’en Pons, trobo que és molt encertat el recordatori.
No tenia notícia d’aquest llibre, però segur que serà remarcable. M’afanyo a comprar-lo. Per a això tenim llibreries on-line. Per cert, he de posar links a llibreries portugueses on-line, per no haver de caure sempre a Amazon, que tampoc està malament, no.